A Malta hi plou molt poc, és un país sec i àrid, amb poca
vegetació, no hi ha rius, i l’aigua potable que tenen és gràcies a les plantes dessal.linitzadores
que hi ha al mar.
Mentre hi erem de vacances, un mes de setembre, ens va
ploure. La gent estava contenta per que plovia, i nosaltres vam correr a
refugiar-nos a dins d’una botigueta per comprar begudes. Quan vam ser a dins
vam veure que tenien una mica de tot, menjar, roba, plantes, i hi havia una
paret plena de tapets, mocadors, coixins… tot fet a ma. La majoria de les peces
eren de ganxet, però n’hi havia alguna de punta, amb guipur, trenes, molt
boniques.
La mestressa va veure que m’ho mirava amb curiositat i em va
dir en l’anglès-italianitzat que parlen a l’illa “hand made, lace, lace”, li
vaig assenyalar una peça de punta, només li volia demanar d’on les treien
aquelles puntes, però ella tenia moltes ganes de vendre i no ens va explicar
res. Ens va treure una capsa plena de tapets i mocadors, peces
quadrades i rodones, tot de color blanc o beige i molt almidonades, i una altra
capsa plena de boixets. Els boixets eren molt diferents dels nostres, estaven
envarnissats, d’un color molt fosc, i d’una fusta que pesava molt poc, al
tocar-se feien un soroll vast, un cloc-cloc, molt diferent de la cantarella
dels nostres.
Hi havia peces molt treballades i d’altres que no tant, les
més barates estaven cosides a màquina, cosa que desmereix molt l’aspecte de la
punta acabada. La meva intenció no era pas comprar, però aquella venedora era
molt pesada, i vaig acabar comprant, gairebé obligada, un tapetet dels més
barats, i un parell de boixets, la meva economia no donava per més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada