Puntes al món - Sri Lanka

No m’esperava trobar puntaires a Sri Lanka, però mentre preparàvem el viatge em vaig endinsar en la seva història. Vaig llegir que aquesta illa ha patit diverses colonitzacions, sempre per la cobdícia dels europeus pel control de les espècies: primer portuguesos, després holandesos i, més tard, britànics. Es creu que la tècnica dels boixets la van introduir els portuguesos, al segle XVI, i avui día encara es conserva la tradició, tot i que s’està perdent. Al sud de l’illa hi queden algunes puntaries, que malvenen els seus treballs d’artesania als turistes.

Ens van recomanar una botiga que a més de vendre també feien demostracions, i vam anar-hi. Primer vam entrar a la botiga, tenia un mostrador molt gran, i la dependenta ens va començar a treure peces per vendre, un munt de puntes blanques, de totes mides, tapets, estovalles, rotlles de punta a metres…  tot molt bonic, i barat. Després ens van fer passar al taller, era un pati atrotinat a l’aire lliure, i hi havia unes quantes dones treballant, de totes les edats. Vam poder veure com treballaven, feien servir uns coixins rodons, com un corró, que rodaven a dins d’una caixa,  i al seu voltant un patró circular, exprés per poder fer metres i metres de punta sense haver de treure les agulles, només fent rodar el coixí. Els patrons estaven dibuixats en una fulla de llibreta, i ens van explicar que quan el patró queda més ample que el coixí, com que ha de quadrar, van afegint capes de roba fins que queda ajustat.

Com vaig poder, els vaig explicar que jo també sabia fer punta, d’on veníem, com eren els nostres coixins, els patrons… De cop es va aixecar una noia, em va fer seure al seu lloc i em va fer entendre que volia una demostració, jo deia que no i que no, però va insistir tant que al final m’hi vaig posar. En aquell moment vaig passar a ser el centre d’atenció del taller. Vaig quedar envoltada de dones. Van anar venint totes, reien, em miraven atentament les mans, i amb el cap anaven fent un gest d’aprovació perquè la punta em quedava bé. Els boixets, el fil, el coixí… tot era diferent i estàvem en una terra llunyana, però els punts eren els mateixos que sé fer, i vaig veure que ja no calien paraules, era com si parléssim el mateix idioma.

Aquest viatge a Sri Lanka el vam fer l’any 2003, i al 2004 hi va haver el fort tsunami que va arrasar el sud de l’illa, els llocs on havíem estat. En veure la notícia per la tele em va afectar molt. Quan les desgràcies tenen noms i cares conegudes es fa molt difícil escoltar les dades dels informatius. Milers de morts, sí, però què els va passar a les persones amb qui vam parlar, on eren aquell dia, es van salvar? Sempre més he pensat quina devia ser la sort d’aquelles dones que ens van ensenyar com feien punta. La botiga era al costat de la carretera, davant del mar, entre Matara i Galle.