Patrons gratuïts - mini 107

Patró per imprimir:

Puntes al món - Bèlgica

Bèlgica és país de puntaires, i especialment la ciutat de Brugge, que va ser capital mundial del comerç d’aquest art. Durant l’època d’esplendor de la ciutat, al segle XV, hi havia “fàbriques” de puntes.La meitat de les dones de la ciutat feien punta, treballaven a casa, i els mercaders i comerciants venien i exportaven el material a tot el món. Es venien metres i metres de puntes, que es cosien als vestits, llençols, roba interior, camises d’home…

A Brugge hi ha el Kantcentrum, un museu de puntes al coixí. El museu és petit però val la pena, l’entrada ens va costar 2.5 euros per persona. Hi ha unes quantes sales on s’exposen diferents estils de punta, algunes molt antigues, colls per vestits, xals, dibuixos de patrons…té un aire decadent. També hi ha una sala molt gran i lluminosa que és l’aula de les puntaires i s’hi pot entrar i demanar coses a la professora, i si ho demanes també et deixen fer fotos. A més fan cursets d’introducció de qualsevol tècnica que vulguis, d’una hora i mitja però, si no hi ha unes quantes persones apuntades, per un de sol surt bastant car.

El que no us podeu perdre és la botiga del museu, és petita però t’ho compraries tot: fils de tot tipus, llibres, boixets, agulles… Em vaig comprar dos rodets de fil de seda, un de color verd fosc i l’altre grana, encara no hi he fet res però els guardo per quan m’arribi la inspiració. Podeu visitar la seva web, demanar informació dels cursos, i també tenen una botiga online. http://www.kantcentrum.com/

I passejant per la ciutat dels canals es veuen molts aparadors amb peces de punta, tapets, punts de llibre, clauers… Però, en general, a les botigues de records venen peces fetes a màquina, més assequibles pels turistes, que no noten la diferència.

Puntes al món - Eslovènia

Poca cosa puc explicar de les puntes d’Eslovènia, per que no vam poder veure gaire res. Teniem planejat anar a Idrija, on hi ha puntaires i un museu, però gràcies als nostres amics de VUELING, no hi vam poder anar per que van cancel.lar el vol a Barcelona. Els controladors aeris francesos feien vaga, i el matí que teniem reservat per anar al poble, el vam passar a l’aeroport, mirant com podiem tornar a casa.

De totes maneres sí que vam poder veure que fan puntes. Al carrer Mestni de Ljublijana (pronunciar Liubriana), hi havia una botiga amb tot l’aparador ple de tapets i peces de punta. També vam veure puntes a les botigues de records, molt ben presentades, puntes blanques amb un cartró fosc a sota, i embolicades amb paper de celofà. Tapets petits, motius de flors, animals, i el famós drac símbol de la capital.

Ens va quedar pendent anar a Idrija, per visitar el museu de la mineria i les puntes (hi havia mines de mercuri). I també vaig llegir que cada any fan un concurs de puntaires, l’últim cap de setmana d’agost.

Puntes al món - Malta

A Malta hi plou molt poc, és un país sec i àrid, amb poca vegetació, no hi ha rius, i l’aigua potable que tenen és gràcies a les plantes dessal.linitzadores que hi ha al mar.

Mentre hi erem de vacances, un mes de setembre, ens va ploure. La gent estava contenta per que plovia, i nosaltres vam correr a refugiar-nos a dins d’una botigueta per comprar begudes. Quan vam ser a dins vam veure que tenien una mica de tot, menjar, roba, plantes, i hi havia una paret plena de tapets, mocadors, coixins… tot fet a ma. La majoria de les peces eren de ganxet, però n’hi havia alguna de punta, amb guipur, trenes, molt boniques.

La mestressa va veure que m’ho mirava amb curiositat i em va dir en l’anglès-italianitzat que parlen a l’illa “hand made, lace, lace”, li vaig assenyalar una peça de punta, només li volia demanar d’on les treien aquelles puntes, però ella tenia moltes ganes de vendre i no ens va explicar res. Ens va treure una capsa plena de tapets i mocadors, peces quadrades i rodones, tot de color blanc o beige i molt almidonades, i una altra capsa plena de boixets. Els boixets eren molt diferents dels nostres, estaven envarnissats, d’un color molt fosc, i d’una fusta que pesava molt poc, al tocar-se feien un soroll vast, un cloc-cloc, molt diferent de la cantarella dels nostres.

Hi havia peces molt treballades i d’altres que no tant, les més barates estaven cosides a màquina, cosa que desmereix molt l’aspecte de la punta acabada. La meva intenció no era pas comprar, però aquella venedora era molt pesada, i vaig acabar comprant, gairebé obligada, un tapetet dels més barats, i un parell de boixets, la meva economia no donava per més.

Puntes al món - Sri Lanka

No m’esperava trobar puntaires a Sri Lanka, però mentre preparàvem el viatge em vaig endinsar en la seva història. Vaig llegir que aquesta illa ha patit diverses colonitzacions, sempre per la cobdícia dels europeus pel control de les espècies: primer portuguesos, després holandesos i, més tard, britànics. Es creu que la tècnica dels boixets la van introduir els portuguesos, al segle XVI, i avui día encara es conserva la tradició, tot i que s’està perdent. Al sud de l’illa hi queden algunes puntaries, que malvenen els seus treballs d’artesania als turistes.

Ens van recomanar una botiga que a més de vendre també feien demostracions, i vam anar-hi. Primer vam entrar a la botiga, tenia un mostrador molt gran, i la dependenta ens va començar a treure peces per vendre, un munt de puntes blanques, de totes mides, tapets, estovalles, rotlles de punta a metres…  tot molt bonic, i barat. Després ens van fer passar al taller, era un pati atrotinat a l’aire lliure, i hi havia unes quantes dones treballant, de totes les edats. Vam poder veure com treballaven, feien servir uns coixins rodons, com un corró, que rodaven a dins d’una caixa,  i al seu voltant un patró circular, exprés per poder fer metres i metres de punta sense haver de treure les agulles, només fent rodar el coixí. Els patrons estaven dibuixats en una fulla de llibreta, i ens van explicar que quan el patró queda més ample que el coixí, com que ha de quadrar, van afegint capes de roba fins que queda ajustat.

Com vaig poder, els vaig explicar que jo també sabia fer punta, d’on veníem, com eren els nostres coixins, els patrons… De cop es va aixecar una noia, em va fer seure al seu lloc i em va fer entendre que volia una demostració, jo deia que no i que no, però va insistir tant que al final m’hi vaig posar. En aquell moment vaig passar a ser el centre d’atenció del taller. Vaig quedar envoltada de dones. Van anar venint totes, reien, em miraven atentament les mans, i amb el cap anaven fent un gest d’aprovació perquè la punta em quedava bé. Els boixets, el fil, el coixí… tot era diferent i estàvem en una terra llunyana, però els punts eren els mateixos que sé fer, i vaig veure que ja no calien paraules, era com si parléssim el mateix idioma.

Aquest viatge a Sri Lanka el vam fer l’any 2003, i al 2004 hi va haver el fort tsunami que va arrasar el sud de l’illa, els llocs on havíem estat. En veure la notícia per la tele em va afectar molt. Quan les desgràcies tenen noms i cares conegudes es fa molt difícil escoltar les dades dels informatius. Milers de morts, sí, però què els va passar a les persones amb qui vam parlar, on eren aquell dia, es van salvar? Sempre més he pensat quina devia ser la sort d’aquelles dones que ens van ensenyar com feien punta. La botiga era al costat de la carretera, davant del mar, entre Matara i Galle.